Les diferents formes de Tradició atresoren la saviesa de grans éssers que per dedicació, indagació íntima i experiència pròpia, identificaren vies d’alliberament per a l’humà, de manera que pugui recuperar l’harmonia que ha anat perdent mentre una consciència egoica desmesurada l’ha anat fent sentir com més va més descol·locat, diferenciat, separat, sol, davant el misteri de la vida. Els mateixos proclamadors assenyalaren també que, per assolir l’alliberament, cadascú havia de recórrer la via i experimentar-la per si mateix.

Però no tothom està en disposició o en condicions de fer-ho. El mecanisme de la creença està profundament arrelat al funcionament de la ment humana. Ens resulta molt més còmode adoptar patrons, explicacions o normes de conducta que no pas la dedicació d’indagar i descobrir per experiència pròpia. Preferim el refugi càlid de les creences i els dogmes compartits, que ens ofereixin consol i sentit de pertinença, a la intempèrie freda i solitària de la recerca íntima i sincera per un mateix.

D’aquí que en tota forma de Tradició podrem trobar, per una banda, un vessant intern, esotèric, destinat a aquells disposats a dedicar-se a explorar, qüestionar, experimentar, realitzar per si mateixos, la via a la saviesa que es troba més enllà del llenguatge mític o simbòlic. I, d’altra banda, un vessant extern, exotèric, per atendre la demanda de tots aquells que es conformen amb creences i codis de conducta que els aportin consol i seguretat.

Malauradament, la història ens demostra que, malgrat que en els inicis aquest fos un plantejament benintencionat, s’ha acabat fent un ús retorçat, de manera que la saviesa quedava en mans de pocs i que la creença hagi estat una eina poderosa de manipulació i subjugació.

Això no significa que la saviesa no hi sigui o que se l’hagi de menystenir pels abusos comesos. Cal, però, identificar i transcendir els efectes perniciosos de la creença i capbussar-se sense por en la recerca íntima de respostes.

Una sola Tradició

Conscients de la Unitat de VIDA, hem d’acceptar la situació íntima de qualsevol ésser humà, sigui la que sigui. Però també, en consciència, s’han d’assenyalar les limitacions i els perills de la creença, amb naturalitat, sense imposicions ni forçaments de cap mena.

Si per arrelament cultural o elecció personal, abracem una forma de Tradició concreta, millor transcendir les creences i aprofundir sincerament en la via de realització de la saviesa que cadascuna presenta.

En la mesura que deixem de banda les creences dogmàtiques i escoltem sincerament què és el que ens ressona més íntimament, es descobrirà la saviesa de l’única Tradició, més enllà de les diferències culturals o de presentació.

No importa la via. No es tracta de canviar de creences, sinó de deixar de creure i viure plenament en sintonia amb la nostra més íntima naturalesa.

Així doncs, la pregunta capital que cadascú s’ha de respondre és: em conformo amb el consol o vull viure autènticament?