La vivència no és allò que un viu,
sinó allò que és.

No és necessària la confiança
si ja ets ”allò”.

El dubte el genera la creença.
Es viu quan ja no es necessita explicar.

Advaitananda Vyasa Goe

La creença no és exclusiva de l’àmbit religiós, com acostumem a pensar. És una actitud inherent als automatismes inconscients de la ment. Les creences són totes aquelles conviccions i conceptes que donem per certs o probables, i que sovint acceptem del nostre entorn sense haver-les validat amb l’experiència pròpia.

La ment necessita patrons tothora per a decidir com reaccionar immediatament, sense pensar-s’hi gaire, davant qualsevol situació. La manca de patrons mentals ens estressa i ens causa incertesa, inseguretat i por. Busquem aleshores qualsevol explicació, racional o no, per emplenar el buit i disposar d’un nou patró, d’una nova creença a la qual aferrar-nos.

El problema de les creences no és si són certes o si estan justificades. La qüestió és com ens condicionen. Mentre no som conscients de la seva actuació, les creences ens fan reaccionar repetint els mateixos patrons, una vegada i una altra, privant-nos de veure i viure la singularitat del moment, malgrat les similituds o rutines aparents. Reaccionem, però no vivim. El sol surt cada matí, però mai és igual. La vivència és única cada dia.

No es tracta, doncs, de canviar unes creences per unes altres, sinó d’apagar el pilot automàtic i agafar les regnes de la nostra vida. De deslliurar-nos de patrons i cotilles. De construir-nos de forma conscient, efectiva i harmoniosa. De viure en adequació a les circumstàncies de cada situació, essent sempre fidels al nostre criteri més íntim.

Creença i confusió dual

Així com el mentider no pot parar de construir falsedats per amagar la seva fal·làcia darrera d’una façana que resulti creïble, la creença en què som una individualitat, un jo amb existència pròpia, diferenciat i separat de VIDA, ens obliga a cobrir-lo amb innumerables vestits per dotar-lo d’una aparença de realitat que no té per si mateix.

El constructe resultant és un garbuix de creences que es retroalimenten entre si, creant la il·lusió de tenir una entitat pròpia. Una entitat que defensarà amb dents i ungles per tal d’evitar que sigui descobert l’engany.

Mentre no descobrim el truc d’aquest gran il·lusionista que ens té hipnotitzats amb el sentiment d’individualitat, ens veurem impossibilitats per adonar-nos que som VIDA i que, per tant, la nostra naturalesa real no és altra que la pròpia Naturalesa de VIDA.

Cal assenyalar que les individualitats en si no són el problema. De fet, podem considerar-les reals fins a cert punt, si s’entén que no són altra cosa que formes en VIDA. Així també comprendrem com VIDA se les empesca per aparentar Multiplicitat sense deixar de ser Unitat.

La confusió dual esdevé de la creença en què les individualitats tenen existència pròpia i que VIDA és només un conjunt de coses diferenciades entre si. Aquesta és, certament, la mare de totes les creences, el nus gordià, la clau de volta que sosté tot el palau de la ignorància en què estem atrapats.

Però, com desfem l’embolic de la confusió dual?

Deixar de creure per poder ser

D’igual manera que quan els núvols s’esvaeixen rebem els càlids raigs de sol, o que quan les aigües són calmes el fons se’ns fa visible, tan bon punt deixem de creure i apartem la il·lusió egoica, allò que som, la nostra real naturalesa, la Presència No Dual de VIDA s’evidencia diàfana, en plenitud.

La visió clara descansa en el que som, no en el que creiem.

Mirem en la direcció equivocada quan busquem «fora» els puntals externs on recolzar-nos per alleujar la incertesa i assolir una sensació de seguretat i control. Una sensació fugissera, certament, a causa, primer, de la impermanència inherent a VIDA. I després, perquè tota creença necessita reafirmar-se contínuament, davant el dubte constant sobre si és o no certa, i si és la millor possible.

És mirant «dins» on podrem trobar el que realment som. I encara que no en siguem del tot conscients, podem intuir, amb tota lògica, que si som formes en VIDA, la nostra naturalesa és la de pròpia VIDA.

Cal doncs, deixar de creure per ser.

Deixem d’aferrar-nos a falses seguretats i confiem en allò que ens ressoni més profundament.

Deixem de buscar refugis on arrecerar-nos: no calen les certeses; no calen els patrons; no calen les doctrines. Ens bastarà amb l’adequació a cadascuna de les circumstàncies que vivim.

Deixem l’equilibri inestable de la creença i descansem en la plenitud harmoniosa de VIDA.

Deixem a banda les interferències del jo per poder escoltar la veu de VIDA.

Siguem conscients que tot allò que apuntali la creença que som una individualitat separada de VIDA, ens mantindrà lligats a la confusió en què vivim.

Confiem sincerament en allò que ens ressoni més íntimament, i ens anirem adonant del que realment som.

Tenim tot el que ens cal per iniciar, sense demora, la perfecta construcció d’un mateix.

Més, molt més que tenir: ja ho som!

Siguem-ne conscients i descobrirem l’alegria de ser.