Com anomenar el que és inefable?

No hi ha cap inconvenient en continuar parlant de Déu, si som capaços de transcendir la versió teista i les connotacions ultramundanes que comporta. Continuar parlant de Déu tal com hem fet en els darrers mil·lennis, com a un ens superior, antropomòrfic, llunyà, totpoderós, creador i jutge, no afavoreix –més aviat, dificulta–, la identificació plena.

Certament, la via devocional, amorosa –la via bhakti–, dulcifica les arestes més aspres d’aquest concepte de Déu, afavorint el sentiment d’empara, de refugi en el Pare, la Mare o l’Amant –segons cadascú–, però per assolir la identificació caldrà transcendir la dualitat que aquesta experiència de l’amor encara comporta.

Si parlem de Déu fent referència al Tot, l’Absolut, el Ser, El que És, Tao, Tathātā o Parabrahman –la via jñana–, potser tindrem menys dificultats per adonar-nos que en som part inseparable, tot i que, en aquest cas, caldrà una bona dosi d’abstracció per intuir que som una única mateixa naturalesa.

La proposta laica “Univers”, també pot ser útil per a qui se sent més còmode parlant en termes d’energia i vibració. Però també caldrà una gran despersonalització per transcendir l’astorament davant l’infinit espai-temps on sembla que hem vingut, ens movem i del que marxarem.

Més enllà de vida-mort

Sat Dharma incorpora VIDA com a sinònim d’El que És, per acostar-Lo més al nostre viure quotidià i sentir-Lo a l’uníson al nostre alè i al batec del nostre cor, com a mostra efectiva i pràctica d’adonar-nos que ens conforma i ens dona l’existència.

VIDA refereix a la Naturalesa Primordial, Una, No-dual, fora o per sobre de la qual no pot haver-hi res més. L’escrivim així, en majúscules i sense cap article que la determini, per assenyalar la inefable transcendència que li correspon, més enllà dels conceptes relatius de vida biològica, vida orgànica, la vida personal, així com de la paradoxa vida-mort que tant ens preocupa.

De manera natural, gairebé sense haver de plantejar-nos-ho, ens sentim vius. Percebem com la vida corre per les nostres venes i en tot el món que ens envolta. Confirmat ara ja per la ciència, les antigues cultures ja indicaven que l’energia vital no només vitalitza la matèria inerta, sinó que la conforma –per l’equivalència entre ambdues–, i que tots els éssers vius, animals, vegetals o minerals –sí, les pedres també–, formen un tot interdependent.

Un bon punt de partida –i a l’abast de cadascú–, per intuir primer i realitzar després que no passem per la vida, sinó que som part inseparable de VIDA .

Un bon punt de partida per adonar-nos que –d’igual manera que anomenem nit a la part del dia en què regna la foscor, però en tot moment veiem una continuïtat cíclica–, la vida i la part de vida que anomenem mort no deixen de ser més que la continuïtat de VIDA en moviment.

Un bon punt de partida per descobrir que no tenim existència pròpia i que si som –si existim–, és perquè som VIDA.

Malgrat que encara no ens n’haguem assabentat.