Qualsevol, amb un mínim de discerniment i sensibilitat, coincidirà en la imperiosa necessitat d’imprimir un canvi de rumb en l’evolució de la Humanitat. Malgrat els grans avenços científics –majoritàriament tecnològics–, és evident que l’ésser humà és lluny de la plenitud que li correspon per naturalesa. Lluny de viure la pau i harmonia inherents a la Naturalesa de VIDA.

Sens dubte, el salt evolutiu que significà el progressiu desenvolupament de la ment racional ha caracteritzat i ha fet possible la supervivència de l’espècie. Però alhora, la preeminència com més va més d’aquesta ment racional en detriment dels altres constituents de l’humà, ens ha abocat al paranoic sentiment dual d’estar diferenciats de VIDA.

Un cop “expulsat del paradís” de la Unitat, l’ésser humà s’ha sentit sempre vulnerable, en un entorn que li resulta hostil, ple d’amenaces. I des de temps primigenis continuem buscant respostes, “explicacions” que ens facin tenir la sensació –falsa, certament–, de seguretat, control i domini.

És tan gran la necessitat d’explicacions que té la ment, que quan no les troba per experiència lògica i directa, emplena els buits amb creences, no sempre adoptades per decisió pròpia, i que acceptem sovint sense qüestionar-nos com ens condicionen.

La dualitat ultramundana

Ara com ara, la conducta humana continua emparada en una visió artificial, mítica i falsament màgica, més pròpia d’èpoques primigènies i capacitats incipients de captació. Una visió fonamentada en la por i els sentiments d’inferioritat i culpa, que han anat construint un perniciós ultramundanisme –dual per definició–, que amb la promesa d’un “més enllà” vol fer més suportables les angoixes del “més aquí”. Un ultramundanisme que massa sovint ha servit només perquè uns pocs mantinguessin poder i privilegis i subjuguessin els seus congèneres, mantenint-los en la ignorància i privant-los d’assolir la plenitud que correspon a qualsevol ésser humà.

Certament, la Humanitat ha aconseguit altes cotes de llum, saviesa i sensibilitat. Malauradament, han quedat sempre restringides a cercles reduïts. L’ús del llenguatge mític, al·legòric o simbòlic, en combinació amb un analfabetisme generalitzat, ha estat un obstacle que ha privat de llum a una majoria que, amb prioritats més peremptòries, s’ha vist obligada a conformar-se amb el consol que li oferien les interpretacions literals.

Noves creences, mateixos errors

Ens enganyarem si pensem que el mecanisme de les creences es correspon només a l’àmbit religiós i a èpoques passades ja superades. El laïcisme de la societat moderna no ha acabat d’oferir els valors transcendents que anhelàvem, deixant pas a un consumisme salvatge, segurament la creença més estesa avui dia: per ser feliços i trobar el sentit de la vida, només cal que ens preocupem de consumir i satisfer tots els desitjos i necessitats; tant les més primàries, com les que ens són induïdes artificialment. Tot és objecte de consum, fins al punt que qualsevol inquietud interna trobarà també ofertes en forma de teràpies, tècniques, cursos, coachings… a canvi d’un preu.

En aquest context, proliferen tota mena de propostes: des de revisions més o menys dogmàtiques de religions o ideologies ja conegudes, a pràctiques descafeïnades que prometen pau i benestar, passant per altres presentacions amb aparença de novetat, emparades en els sorprenents avenços de la ciència. Però en general, continuen insistint en la mirada dual. Per això, com a molt alleugen, però no alliberen de l’angoixant sentiment de separació.

Adequar la mirada

Així doncs, hem de perseverar entossudits amb la mateixa actitud davant la vida?

Hem de continuar arrossegant el complex d’inferioritat davant entitats divines, mons celestials o intel·ligències superiors? O en l’extrem oposat: hem de mantenir l’arrogància de creure que som la cúspide de la creació i actuar com si tot estigués disposat per al nostre gaudi i servei?

Cal traginar amb el sentiment de culpa, encara que no sapiguem ben bé quin pecat o karma negatiu hem comès?

Hem de seguir parlant en termes de “l’altra vida”, real i eterna, pel simple fet que no ens agradi o entenguem “aquesta”?

No hauríem de deixar de fragmentar la vida entre matèria i esperit, menystenint el nostre cos com a simple vestit transitori –o pitjor encara, com a presó– d’una ànima o esperit individual?

Hem de continuar creient en veritats alienes en lloc de descobrir-les per nosaltres mateixos?

Cal permetre per més temps que la Humanitat es vegi regida per la manipulació de creences i la privació de la saviesa?

Insistir en la mateixa tònica que hem mantingut durant mil·lennis, no resoldrà els conflictes que anem arrossegant, individualment i col·lectiva. Cal adequar la visió als temps presents i futurs immediats.

Els humans hem de fer valdre la saviesa i els avenços evolutius que hem heretat de tots aquells que ens han precedit, però alhora ens haurem d’afanyar a no caure de nou en els errors comesos en el passat.

Per començar, cal adequar el criteri, el llenguatge i el tracte, per fer completament accessible la saviesa. Sense intermediaris. Reconeixent l’accés a la visió clara com a dret inalienable de tot ésser humà. Tant o més important que els més bàsics drets a la vida, a la salut i a l’educació. Sempre excloent situacions d’imposició o forçament. Amb absoluta tolerància i comprensió. Acceptant la situació íntima de qualsevol ésser humà, sigui quina sigui.

No trobarem respostes “allà”, per molt sublim que l’imaginem. És imperatiu deixar d’aferrar-nos als instints egoics més toscos per adonar-nos que l’íntima naturalesa de cadascú no és altra que la mateixa Naturalesa Primordial de VIDA de la qual som indestriables.

La Humanitat viu moments incerts, dramàtics i determinants. Però alhora té també més elements de criteri i està en millors condicions per redescobrir-se Presència en VIDA i redreçar el rumb per viure en harmonia i plenitud.

El repte és majúscul. I certament, després de mil·lennis de foscor, el canvi no serà d’avui per demà. Tanmateix, això no ens ha de fer defallir. Abans d’arribar al seu zenit, els raigs del sol despunten a trenc d’alba. Afanyem-nos, doncs, a despuntar. A esdevenir testimonis de llum per a les generacions futures que ens continuaran.

Quin millor llegat!