Les capacitats de captació de l’ésser humà han anat evolucionant amb el pas de les eres, en la mesura que tota la seva fisiologia —no només el cervell—, s’ha anat modulant i adaptant per sobreviure en un entorn canviant.
Instal·lats en el pedestal idealitzat del cientifisme tecnològic, mirem enrere, els nostres antecessors, amb una barreja de prepotència i condescendència, i els qualifiquem amb adjectius com prehistòrics, primitius, arcaics, antics… Però no eren uns ignorants.
Des de temps primigenis, l’ésser humà ha estat conscient de la comunió i harmonia en un Tot. S’ha percebut a si mateix com una part inseparable més. Sense arrogar-se cap posició hegemònica. Amb un profund respecte cap a la multitud de forces i éssers que l’envoltaven. Mostrant reverència i agraïment davant el misteri de la vida.
Una actitud vital que encara podem observar en l’animisme dels pobles i nacions indígenes que sobreviuen avui dia en indrets aïllats del planeta o que arraconem en reserves artificials. Són conscients del fràgil equilibri de la vida. Reconeixen l’única i mateixa Naturalesa de VIDA presentada en qualsevol forma. I per això demanen disculpes i agraeixen el sacrifici fet per arbres i animals que han de tallar o caçar per sobreviure. Mai per plaer. Mai si no és necessari. Respecten profundament l’hàbitat on viuen i del que en depenen. El mateix sentiment de comunió, d’unitat, els indueix una consciència grupal tant o més present que la individual. Així, la cooperació i solidaritat prevalen sobre la competició entre els membres de la comunitat.
Les primeres civilitzacions de què tenim constància (Mesopotàmia, Egipte, Índia, Xina i les originàries de Mesoamèrica i Andes), giraren la mirada cap al cosmos, ampliant els límits del món. Ja no es reduïa a l’hàbitat natural més immediat.
Amb un pensament mític i simbòlic —que ara ens desconcerta i menystenim—, l’humà descrivia en forma de déus i esperits les forces i energies que observava al cosmos, així com l’energia vital, els pensaments i les emocions que sentia en el seu interior. Viure aquestes forces, en harmonia i equilibri, era l’aspiració. L’humà era la connexió, el pont, entre Cel i Terra, les dues polaritats de VIDA, generadores de tot allò que percebia.
Més enllà d’oferir consol i de ser utilitzades per a la conducció social, les diverses religions han assenyalat també —cadascuna amb la seva particular presentació—, la Unitat de VIDA. Fins i tot amb un deix d’enyorança per la connexió perduda. Ho veiem en els mateixos conceptes de religió, del llatí religare, relligar, tornar a unir; o en ioga, que significa unió, en sànscrit; o en philosophia, l’amor a la saviesa dels antics grecs, per a qui la saviesa era molt més que simplement la raó. Assenyalen, en definitiva, que l’ésser humà només trobarà la plenitud adonant-se de la comunió en la Unitat de VIDA.
Retrobar l’harmonia perduda
Certament, l’humà ha avançat molt en trobar explicacions per comprendre i dominar el seu entorn, ampliant els límits del coneixement des del món subatòmic fins als confins visibles de l’univers. Però això ha anat acompanyat de la pèrdua de la consciència de ser part inseparable en VIDA que tenien els nostres avantpassats.
L’instint, la intuïció, l’analogia, l’observació, una sensibilitat extrema per percebre les subtils energies vitals en la natura i en el propi cos; la consciència col·lectiva com a humans, el respecte per la natura… en resum, la consciència d’Unitat de VIDA com un tot, ha anat quedant en segon pla a mesura que hem cedit el timó de les nostres vides a allò que ens agrada anomenar pensament racional, donant pas així a l’individualisme, la competitivitat, l’orgull, la prepotència i l’antropocentrisme amb què justifiquem el domini i l’explotació de l’entorn i els propis congèneres.
No es tracta de retornar al passat, sinó retrobar l’equilibri i l’harmonia a VIDA. Som la resultant d’una evolució, amb llums i ombres, que no s’atura. Amb la lògica i la crítica històrica podem identificar els errors passats i destil·lar la saviesa rebuda dels nostres ancestres. No la menystinguem, adaptem-la als nous temps.
Pot haver canviat el nostre entorn i el nostre marc mental. Però el misteri últim continua essent el mateix. I aquí els avantpassats ja assenyalaven que la resposta no la trobarem en explicacions conceptuals, sinó quan descobrim que la nostra naturalesa és la mateixa, única i, per tant inseparable, de pròpia VIDA.
No, no eren ignorants.
