La flor de neu (edelweiss, que en alemany significa blanc pur), floreig només a l’alta muntanya, allà on l’aire és pur, perquè en presència de la més petita contaminació, es marceix. D’igual manera, l’amor no es pot viure plenament en una atmosfera amb interferències egoiques que l’enrareixin.

Tant és si parlem de l’amor com l’emoció que vivim quan sentim un afecte intens cap a alguna persona o cosa, com si parlem de l’amor altruista o d’aquell amor més profund que qualifiquem d’espiritual o universal. De manera conscient o inconscient, amb més o menys subtilitat, l’amor es veu sovint enterbolit per altres emocions, aferraments, interessos o necessitats encobertes que ens priven de poder-lo viure plenament.

Parlem d’amor a tort i a dret perquè és una paraula de regust dolç que ens fa sentir bé. Però si no som conscients de les interferències, no sabrem en realitat de què estem parlant quan parlem d’amor.

Per poc que ens observem sincerament, no ens serà difícil adonar-nos que, en qualsevol cas, l’arrel de totes aquestes pertorbacions és el prisma personal, la mirada egoica, en definitiva la identificació amb el sentiment d’individualitat, el que ens priva de viure plenament l’amor que, en realitat, és inherent a la nostra més íntima naturalesa.

El desig de compensacions

Quan les pulsions egoiques encara no han estat harmonitzades, l’amor es veu enterbolit per emocions i desitjos que tenen a veure amb el fet d’esperar obtenir quelcom a canvi: busquem que se’ns estimi, se’ns valori o volem veure satisfetes necessitats o mancances personals. De manera més o menys evident, esperem compensacions. I ho fem pràcticament en qualsevol mena de relacions interpersonals: en l’amor de parella, entre pares i fills, entre germans o amics. Però quan no obtenim el que esperem, apareixen el conflicte i el patiment, en forma de decepció, gelosia, desconfiança, de por de no ser estimats, la manca d’autoestima, el xantatge emocional, el desig de control, de domini, de possessió. Què queda aleshores del que en dèiem amor?

Quan parlem de l’amor romàntic, tal com s’entén majoritàriament avui dia, arrosseguem tot un seguit de connotacions que intoxiquen i condicionen la vivència diàfana de l’amor. D’entrada, identifiquem amor amb enamorament, quan aquest no és més que un estat alterat de consciència transitori. Un mecanisme de l’evolució biològica per induir i afavorir l’aparellament i la reproducció de l’espècie. Un còctel d’energies mentals, emocionals i sexuals que, en forma d’hormones i neurotransmissors, ens transporta a un núvol del qual no volem baixar: tot és bonic i plaent; res de la parella ens incomoda. Però poc després, assolit o no l’objectiu, l’alteració de consciència desapareix. L’enamorament és temporal, però pot resultar addictiu. Si no en som conscients, podem quedar atrapats en un cercle viciós entre la recerca constant dels efectes euforitzants i la buidor resultant quan aquests desapareixen.

D’altra banda, l’amor romàntic alimenta la creença que som incomplets i que necessitem d’algú altre en qui descarregar la responsabilitat de fer-nos feliços, en lloc de buscar la plenitud per nosaltres mateixos. Alimenta la creença que l’amor consisteix a donar i rebre. I per acabar-ho d’adobar, normalitza la creença que el patiment és inherent al fet d’estimar. Però és l’amor la font del patiment? O són les expectatives fallides les que ens fan patir?

L’amor altruista

Quan les dinàmiques més grosseres de l’amor interessat en compensacions se’ns fan prou evidents, aleshores parlem de l’amor altruista, suposadament lliure del desig de contrapartides. Certament, és un pas, però sovint resulta que les expectatives són més subtils.

Es diu que l’amor d’una mare pels seus fills és el més abnegat i el que més s’acosta a un amor pur. Certament pot ser-ho. Però com interfereix l’instint biològic de procreació? O si estem emplenant un buit vital amb un fill que doni un sentit a la nostra vida? Quina motivació real hi ha darrere el desig imperiós de tenir fills tant sí com no? Aboquem als fills la responsabilitat de la nostra decisió? Els generem un sentiment de deute per la nostra dedicació? Esperem alguna mena de reconeixement?

Se’ns ha assenyalat: “estima al proïsme com a tu mateix”. Certament, com a guia, és molt més encertada que la llei del talió: “ull per ull, dent per dent”. Però, l’amor, l’empatia i la compassió no sorgeixen del seguiment d’una guia moral o de l’acompliment d’un codi de conducta. L’amor és per vivència, no pas per obediència.

D’altra banda, què vol dir estimar-se a un mateix? Quin és el punt d’equilibri, la frontera entre l’excés i la manca d’autoestima? El que considero amor segons el meu criteri, no ha de ser forçosament el mateix per a tothom. Si continuem parlant de jo i l’altre, i de com estimem i volem ser estimats, estarem perpetuant el concepte que l’amor és un donar i rebre, és a dir, l’amor que espera compensacions sobre el que reflexionàvem abans.

L’amor universal

En un intent de transcendir totes aquestes interferències per viure l’amor, acabem parlant de l’amor espiritual o universal que ens transcendeix com a individus.

Certament, l’amor transcendeix les individualitats. Però si continuem aferrats al sentiment d’individualitat, quan en parlem sovint ho farem només des d’una concepció idealitzada, moguts per la subtil necessitat de trobar un sentit a la vida o per endolcir els tràngols i contradiccions que comporta viure.

En el fons, busquem sentir-nos millors, més evolucionats, més espirituals… i això, paradoxalment, continua privant-nos de viure l’amor plenament.

La boira de la individualitat

No s’està insinuant que existeixi un amor pur, autèntic, fora del nostre abast, i que calgui fer res d’extraordinari per viure’l. Al contrari. En tot moment hem estat parlant de formes d’un sol amor, autèntiques i naturals en si mateixes. El que s’està assenyalant és com la boira de la individualitat genera interferències que ens priven de viure l’amor tal qual.

El sentiment de jo és profund i es resisteix a renunciar al seu protagonisme privilegiat. Muta, canvia de vestit, troba arguments subtils i enrevessats per mantenir i alimentar la creença de tenir existència pròpia diferenciada de VIDA.

Però l’amor és inherent a la Naturalesa de VIDA, i per això l’amor no fragmenta, no exclou, no diferencia, no crea distinció entre això i allò, entre tu i jo, entre el que està bé o malament…

L’amor no es dona ni es rep. No entén de contractes. No es negocia. Es viu.

L’amor no és un refugi per evitar el que no ens agrada. No és un cristall per veure la vida de color rosa. No és un edulcorant embafador per endolcir els tràngols amargs i donar un sentit a la vida.

L’amor no sorgeix per obeir preceptes ètics o morals. No és una tria. No és una opció personal. Es viu o no.

Som VIDA, i per això l’amor és també inherent a la nostra més íntima naturalesa. Només quan deixem d’aferrar-nos i identificar-nos amb el sentiment de jo, l’amor aflora de natural en tota la seva esplendor.

Preguntem-nos, doncs, qui és el que estima: l’amor és ‘meu’ o és l’amor de pròpia VIDA el que s’està expressant?

No cal res més.