La dicotomia ontològica entre la unitat intuïda i la multiplicitat percebuda, ha estat debatuda des de l’antiguitat, variant segons el moment i la idiosincràsia de cada cultura.
Uns van posar el focus en la Unitat —entre d’altres, Parmènides, a la Grècia presocràtica, o Shankara, a l’Advaita Vedanta indi—, i assenyalaren que l’Ésser, que Brahman, és etern, únic, immutable i que tot canvi o multiplicitat és una il·lusió, ja que només l’Ésser existeix veritablement.
En contraposició, altres destacaren el canvi, la impermanència i l’equilibri dinàmic —com Heràclit, el Buddhadharma o el Taoisme—, tot insinuant indirectament una Unitat inefable de la qual no se’n pot dir res, sense limitar-la o devaluar-la.
Les tradicions teistes es decantaren ontològicament pel dualisme, en alimentar la creença en la distinció entre un Creador i la Creació de les infinites criatures. D’igual manera, l’anomenat Humanisme i les seves derivades —en oposició al teisme—, abraça també el dualisme en posar l’humà com a centre i referent de tot, encara que això signifiqui privar-lo de la transcendència de VIDA que li és inherent per naturalesa.
Ésser Essent
Sat Dharma subscriu la màxima Ekam Sat (sols l’U És) de l’Advaita Vedanta. Però no considera il·lusoris el canvi i la impermanència, sinó inherents a la mateixa Unitat. Per això assenyala tot seguit Ésser Essent.
Ésser —El que És, sigui el que sigui que És—, és inefable. Res no l’abasta. Només per aproximació, podrem insinuar que És més enllà de l’espai i del temps. No té principi ni final. És No nascut. És l’U sense causa. L’U sense segon. Res pot ésser fora d’Ésser.
Conceptualitzant-Lo i constrenyent-Lo encara més, en podem dir Absolut, Existència, Unitat, Realitat… però cap adjectiu li escaurà, perquè El limitaria i relativitzaria. Només podem dir que Ésser És. 1
Però si res pot ésser fora d’Ésser, ha d’incorporar el canvi, el moviment, la impermanència. Ésser no pot ser estàtic, sinó dinàmic: El que És, és Essent.
Resoldre la paradoxa
Vol dir que la Unitat es presenta com una dualitat? És a dir, que la Unitat i la dualitat són dues coses diferents? No.
Ésser i Essent no són dos: sense Essent, Ésser estaria incomplet; sense Ésser, Essent no tindria sentit. No són oposats, ni complementaris. Tampoc hi ha cap primacia: Ésser no es «manifesta» o «mostra» com a Essent. La Unitat no es «manifesta» com a Multiplicitat. En tot moment estem parlant d’El que És.
Així com les múltiples ones —tan reals com impermanents—, de la superfície del mar no són més que aigua en moviment, Ésser i Essent assenyalen el mateix. En tot moment estem parlant d’El que És.
Ésser Essent assenyala la Naturalesa No dual de tot fenomen. Cap fenomen no té existència pròpia, sinó que és una forma de pròpia Existència. No hi ha dos. En tot moment estem parlant d’El que És.
Pel que fa a l’actitud personal, Ésser Essent ens assenyala també que no es tracta de creure o comprendre, sinó de ser. Cal anar més enllà de disquisicions conceptuals, intel·lectives o filosòfiques, i fer-nos les reflexions íntimes, lògiques i oportunes per adonar-nos —ara sí, sense contradiccions—, que en tot moment som El que És.
Així, la paradoxa Unitat-Multiplicitat quedarà resolta.
I la confusió dual, esvaïda.
- Noteu que tampoc es fa servir cap article que el pugui determinar i suggerir que es parla d’un ens. ↩︎
