Aclarir la confusió dual i adonar-nos de la nostra autèntica Naturalesa és senzill: VIDA i jo no som dos. Però senzill no vol dir fàcil.
Certament, la realització directa és instantània: només cal adonar-nos-en. Però el fet d’adonar-nos-en no es produeix a voluntat o per una simple comprensió intel·lectiva. El sentiment de jo és profund i es resisteix a renunciar al seu protagonisme privilegiat.
Per tal que el jo, el sentiment d’individualitat, deixi d’eclipsar la nostra autèntica Naturalesa, cal identificar i anar desfent els nusos, els aferraments, que alimenten i ens mantenen lligats a la confusió dual.
L’anomenat camí espiritual
Les diferents Formes de Tradició han proposat a l’humà pràctiques d’autoconeixement i alliberament per assolir la vivència de la Unitat de VIDA (algunes en diran la unió amb Déu).
Són el que tenim per costum d’anomenar camins espirituals. Uns camins plens de preceptes, oracions, renúncies, purificacions, ascetisme, privacions, meditacions, retirs, silencis… fins i tot l’ús de substàncies psicotròpiques. Tot plegat per tal d’assolir experiències extraordinàries o estats alterats de consciència.
Són camins vàlids, sens dubte. Però no sempre han estat presentats, abordats o practicats amb l’actitud més adequada.
El simple fet de parlar de “camins” i “espirituals” alimenta l’obstinada dicotomia entre esperit i matèria, així com la perniciosa creença que el món físic és il·lusori i que el nostre cos és inferior, una rèmora, una presó de la qual ens hem d’alliberar. Aquesta actitud ens predisposa a una visió fragmentada i un conflicte constant amb nosaltres mateixos. Ens fa sentir incomplets, mancats de quelcom que hem d’assolir i que creiem que hem de cercar i trobar “allà”, “fora”, en dimensions superiors o mons celestials.
Certament, aquestes pràctiques ens poden conduir a experiències i estats alterats de consciència que ens permeten transcendir la mirada egoica, adormint-la per uns moments, i això permet apartar el sentiment d’individualitat i tenir un tast de la nostra autèntica naturalesa.
Però no són la realització. La realització no és una experiència puntual. La realització és ser. No serveix de gaire l’experiència si no es transforma en ser, si no s’incorpora en propi moll de l’os.
La vivència no és el que un viu,
Advaitananda Vyasa Goe
sinó el que un és.
VIA no condueix
La confusió dual, l’aferrament al nostre sentiment d’individualitat, ens priva d’adonar-nos que no “estem” en VIDA, sinó que “som” VIDA.
Si ja Ho som, no ens manca res. No és absurd, doncs, anar a buscar el que ja som? Què cal assolir? Per què busquem “allà” i no en la nostra pròpia naturalesa?
La VIA de la realització, paradoxalment, no és un camí que condueixi enlloc. Si ja Ho som de natural, és també de natural que tard o d’hora en siguem conscients. Només caldrà un sincer anhel de veure-hi clar i un mínim de dedicació i constància.
No es tracta d’aprendre o d’assolir res. Tampoc de forçaments o renúncies. No ens manca res, però tampoc sobra res. Més aviat es tracta de descobrir què és el que ens priva d’adonar-nos del que ja som i posar cada cosa al seu lloc.
Desfent nusos
L’embolic de la confusió dual alimenta la mirada egoica i el sentiment de separativitat.
Com qualsevol embolic, la consistència de la confusió dual radica en el complex garbuix de nusos entortolligats que, retroalimentant-se entre si, ens dificulten la visió clara de l’única corda que el conforma.
Si la vivència directa de la Naturalesa No Dual de VIDA se’ns resisteix, sempre podem anar identificant, afluixant i desfent, pacientment, cadascun dels nusos que, en forma de creences, prejudicis o malentesos, emboliquen la troca.
Una introspecció sincera —és a dir, mirar-nos decididament, sense por, però també sense vergonya, sense culpa, sense jutjar-nos—, ens permetrà anar coneixent com operen allò que anomenem els nostres constituents —el cos, les emocions, els pensaments, les formacions mentals i la consciència—, i com la seva acció conjunta genera el sentiment de jo que s’apropia de tot el protagonisme.
Quan examinem les formacions mentals, haurem de revisar i qüestionar, atentament, tots aquells hàbits, valors, idees, conceptes i creences —pròpies o adoptades del nostre entorn—, que alimenten i ens mantenen lligats a la visió dual: des de com el llenguatge, dual en si mateix, condiciona la nostra mirada, a les explicacions ontològiques sobre què és això que anomenem vida, passant per les aparents dicotomies i antagonismes que vivim en el nostre dia a dia.
Viure, només viure
No ens hauria de desanimar l’aparent complexitat de la tasca, perquè no ho és. És un procés natural. Tant natural com respirar.
Un procés que s’encetarà quan, potser cansats de patir, intuïm que l’arrel del nostre desassossec està en la nostra mirada i no en el que veiem. Que no importa tant què vivim, sinó com ho vivim.
Això despertarà un anhel sincer de veure-hi clar. Un anhel que ens empenyerà a mirar-nos per a conèixer la nostra autèntica naturalesa, més enllà del sentiment de jo.
Podrem auxiliar-nos amb pràctiques i tècniques tradicionals per trobar la calma necessària per a la introspecció. Però no fem de la pràctica l’objectiu.
Som VIDA i, per tant, viure és la meditació definitiva. Només cal entregar-nos i confiar-hi plenament.
Testem la nostra intuïció en el dia a dia, amb la certesa que VIDA és l’única Mestra i la millor guia.
L’Alegria inherent a la Naturalesa pròpia de VIDA (no l’emoció que només sorgeix quan les coses ens van bé), serà el millor indicador dels nostres avenços.
