El conflicte no resolt entre cor i ment, entre emocions i raó, indueix una rèplica en una octava superior —fent ús del símil musical—, amb l’aparent dualitat entre Amor i Saviesa.
En aquest àmbit ja no estem parlant d’afectes o emocions, tampoc d’idees i coneixements, sinó de dues forces que sovint s’interpreten com a contraposades o com a camins diferenciats per assolir la vivència plena de la Unitat de VIDA.
Certament, segons el temperament de cadascú, pot predominar una nota més que l’altra, però el binomi Amor-Saviesa sempre estarà present en qualsevol indagació íntima i sincera.
La fusió amb l’U
Les diverses formes de Tradició han coincidit a assenyalar que Amor i Saviesa són, diguem-ho així, els dos peus per transitar la via espiritual cap a la comunió amb Déu, per a uns, o el reconeixement de la Unitat, per a d’altres.
Els antics grecs ja afirmaren que no hi ha Gnosis sense Eros, és a dir, no hi haurà coneixement directe de la divinitat sense el desig, sense l’ardor d’un amor apassionat que ens empenyi irremissiblement a entregar-nos a Déu. Un sentir també present en el fet d’anomenar filosofia (amor per la saviesa) al desig de saber, a l’anhel de conèixer la veritat de les coses.
En paral·lel, el pensament hebreu assenyalava l’equilibri entre hokhmah (saviesa) i ahavah (amor), o més concretament, entre hokhmah i hesed (amor, misericòrdia), segons el misticisme jueu de la qabbalah.
Ambdues visions, grega i jueva, han inspirat el pensament i la mística occidental, des del Neoplatonisme fins al Cristianisme.
El Sufisme, el vessant místic de l’Islam, també assenyala ishq, l’amor diví, com la força irresistible que ens arrossega, amb frenesia, sospirant per fusionar-nos amb l’U, l’Absolut, Déu. Un amor que no és abstracte ni cec, si va acompanyat de ma’rifa, la saviesa, el coneixement interior, la percepció directa més enllà de la raó conceptual. Quan ishq i ma’rifa van plegats, l’ego desapareix i es dissol la separació entre l’amant i l’Amat.
El Srimat Bhagavat Gita Upanishad, un dels textos principals del Vedanta indi, assenyala dues vies d’alliberament diferenciades, però també revela que, ben compreses, totes dues condueixen en última instància a la mateixa vivència d’unitat. Per un costat, la bhakti, la via de l’amor, la devoció i l’entrega a la deïtat personal escollida íntimament (ishta-devata). D’altra banda, el jnani, la via del discerniment, del coneixement discriminatori de què és real o irreal (maya), i de la identificació plena de l’Atman individual i Brahman, l’Absolut. El devot (bhakta) cremarà l’ego amb el seu amor ardent i experimentarà la fusió amb la divinitat de Brahman. El jnana (l’indagador) s’adonarà de la naturalesa il·lusòria de l’ego i experimentarà l’amor de la comunió amb la Totalitat. Un treballa amb el cor i l’altre amb l’intel·lecte, però ambdós confluiran en la mateixa vivència.
El Buddhadharma, especialment en el corrent Mahayana (el Gran Vehicle), posa èmfasi en la necessitat de cultivar la bodhicitta, l’anhel d’il·luminació, com a motor indispensable en el treball intern per assolir l‘alliberament. Una il·luminació que no es produeix només per prajna, la saviesa, la comprensió de la vacuïtat de qualsevol fenomen, si no va acompanyada també per karuna, l’amor compassiu davant el sofriment dels éssers sensibles.
Veiem, doncs, com les diferents formes de Tradició, cadascuna amb les seves paraules i visions particulars, coincideixen en que Amor i Saviesa van de bracet, es complementen i no s’entendrien per separat: la saviesa, sense amor, pot quedar en un coneixement abstracte, fred, orgullós, indiferent, insensible; l’amor, sense saviesa, quedaria en una emoció cega, una il·lusió, un sentimentalisme que pot derivar, fàcilment, en obsessió o dogmatisme.
Amor i Saviesa no són dos
Conseqüent sempre en mostrar la unitat de les aparents dualitats, Sat Dharma va més enllà de la complementarietat apuntada per les diferents formes de Tradició, tot assenyalant que Amor i Saviesa són indestriables, perquè no són dos: si l’amor no és savi, no és Amor (serà altres coses, com una emoció, un afecte o un interès, per molt refinats que siguin); de la mateixa manera que si la saviesa no és amorosa, no és Saviesa (serà un simple coneixement o una freda erudició).
Amor i Saviesa són connaturals a la mateixa Naturalesa de VIDA i, per tant, són Presents en la més íntima naturalesa de cadascú. Què ens priva, doncs, de viure plenament l’Amor i la Saviesa? La mateixa mirada egoica que alimenta la confusió dual i ens impedeix d’adonar-nos de la Unitat de VIDA.
La identificació amb el sentiment de jo, actua com una lent que només deixa entreveure segons com sigui de transparent. Quan l’aferrament egoic és extrem i l’ego acapara tot el protagonisme, l’opacitat és total i eclipsa l’Amor i la Saviesa inherents a la nostra autèntica naturalesa. Vivim, doncs, ofuscats per la indiferència i la ignorància.
Afortunadament, això no és sempre així, i en la mesura que l’ego, en relacionar-se amb d’altres, cedeix part del seu protagonisme, l’Amor i la Saviesa se’ns fan perceptibles. Però els vivim parcialment, tenyits i sotmesos pels interessos egoics: estimem a canvi de ser estimats o d’altres contrapartides més o menys subtils; i també cerquem explicacions tothora, per tal d’obtenir la sensació de seguretat i control.
És només quan el sentiment de jo esdevé translúcid —no se l’ha d’eliminar— i la individualitat es limita a la funció que li correspon, que l’Amor i la Saviesa se’ns mostren plenament.
Mentre vivim obnubilats per la Il·lusió de ser individus amb existència pròpia diferenciada de VIDA, creiem que l’amor es dona i es rep, perquè, en el fons, prioritzem satisfer els interessos egoics. Cerquem amb desesperació una saviesa que ens alliberi del dubte permanent, sense veure que és la nostra mirada egoica la font de tot dubte. L’Amor ni es dona ni es rep, es viu. De la mateixa manera que la Saviesa es viu, i no es pot buscar o aprendre.
Tan bon punt apartem el sentiment egoic —ni que sigui per un moment—, i ens adonem que la nostra autèntica naturalesa és la mateixa Naturalesa Una de VIDA, la Presència No Dual (Samnidhi) se’ns fa patent. És aleshores quan l’Amor i la Saviesa que li són inherents, es desborden sense reserves. Quan la confusió dual s’esvaeix per complet i es dissipa qualsevol dubte. Quan despertem a la lucidesa i a la vivència d’un sincer i absolut Amor a tot. Quan ja no calen consols i tot es converteix en objecte del nostre Amor.
Disposem de tots els elements necessaris. Només cal disposar-los adequadament per tal que uns no eclipsin els altres. Degudament alineats i transparents, és a dir, cadascun al seu lloc i complint la funció que li pertoca, actuaran en harmonia i deixaran de ser un impediment.
L’Amor i la Saviesa faran la resta.
