La dicotomia entre matèria i esperit és un dels llasts més pesants de la confusió dual. Si no sabem resoldre-la, serà un dels lligams més perniciosos per les actituds i conflictes que se’n deriven.

Un lligam generat, per una banda, pel malentès de considerar matèria i esperit com a dos oposats antagònics, sense saber veure la polaritat que representen i l’equilibri i la unitat entre ells. D’altra banda, creure en la prevalença de l’un sobre l’altre, reforça també el lligam de la confusió dual. Tant és si domina la mirada idealista que considera gairebé irreal tot allò que percebem amb els sentits, com si predomina la mirada materialista que nega tota transcendència més enllà d’una realitat palpable.

Com a conseqüència, vivim la vida fraccionada en dues parts i en conflicte entre si. Començant per nosaltres mateixos, quan la dicotomia entre matèria i esperit es tradueix en la dissociació i la confrontació entre un cos que en diem físic, per una banda, i per l’altra, les facultats cognitives i emocionals que integren el que anem anomenant psique, ànima o —com està de moda dir-ne avui dia—, la consciència.

Les arrels del conflicte

Els humans, des de temps primigenis i condicionats per la limitació dels sentits, tendim instintivament a diferenciar el que és palpable que podem veure i tocar, com el cos i els objectes que ens envolten, de tot el que és més intangible, però que sentim o percebem d’una altra manera, com les emocions, els pensaments o les forces de la natura.

D’altra banda, el fenomen de la mort, amb la desaparició sobtada de la vitalitat en els éssers vius i la descomposició dels cossos visibles, ha induït a la distinció entre una matèria inerta i un alè vital, un esperit (del llatí spiritus, alè, respiració ) o una ànima que la vivifica o li insufla vida.

Moltes cultures entengueren aquesta diferenciació entre matèria i esperit, no com una dualitat entre dos oposats, sinó com a dos pols que, interaccionant i complementant-se entre si, generen tot el món que percebem. Una actitud vital que podem apreciar en els pobles indígenes que encara sobreviuen avui dia en racons apartats del planeta. O en el purusa i prakriti del Samkhya i el Siva-Shakti del Sivaisme prevèdic. També en la dinàmica yin-yang del Tao a la cultura xinesa, així com a l’antic Egipte o en el paganisme precristià —tan vinculats a l’astronomia i als cicles de la natura—, on les polaritats masculí/femení, pare/mare o cel/terra, eren simbolitzades sovint amb una creu de braços iguals —estàtica o giratòria—, que simbolitzava la generació de la vida.

En canvi, a l’Occident d’arrels greco-judeo-cristianes, la concepció dualista sobre déu i el que és diví o sagrat, en contraposició a l’humà i el que és mundanal o profà, atribuïren a l’alè vital un origen diví que trencà la simetria, l’equilibri dinàmic de la polaritat matèria/esperit. S’establia així, una prevalença d’un dels pols sobre l’altre: l’esperit, l’aspecte masculí, el pare, el cel, passaren a tenir una consideració de superioritat sobre la matèria, l’aspecte femení, la mare, la terra.

Amb el pas dels segles i els avenços en la comprensió de les forces de la natura, hem anat girant la mirada en la direcció oposada, cap a una visió més materialista, emparada en un humanisme racionalista i empíric que posa l’humà com a centre i referent de tot el món que coneixem.

Ha estat un moviment pendular, fins a cert punt lògic i natural, com a reacció davant un desequilibri artificiós i de conseqüències nefastes. El problema és que el pèndol no ha fet més que bascular per inèrcia a l’extrem contrari, amb resultats no gaire més satisfactoris. Mentre no trobem l’equilibri, continuarem sense resoldre la dicotomia.

Una espiritualitat malentesa

La interpretació antagònica entre matèria i esperit, i esbiaixada en un sentit o l’altre, distorsiona la percepció que tenim de la vida i de nosaltres mateixos. Ens empeny a una experiència fragmentada i sovint en conflicte, entre un cos físic i uns constituents psíquics més subtils que anomenem com a ment, consciència, ànima o esperit —tot sovint, sense entrar en gaires distincions.

La prevalença que atorguem a allò que en diem espiritual, comporta que ens identifiquem amb actituds com ara que habitem en un cos, un cos que considerem inferior, només un vestit, una carcassa. Fins i tot una gàbia, una presó, per als ascetismes més extrems. Un cos il·lusori, temporal, contraposat a un esperit real i etern. En nom d’una espiritualitat malentesa, menystenim el cos i li neguem els instints i emocions que li són connaturals, en considerar-los una nosa, un llast, als quals hem de renunciar per assolir mons o dimensions ultramundanes.

En sentit contrari, quan concedim la prevalença a allò que anomenem material, posem el focus en el cos i les seves necessitats. Ens preocupem del seu benestar i salut, tant física com emocional i mental. Però el sentiment d’individualitat i de separació acapara tot el protagonisme i, conscients de la seva transitorietat, ens hi aferrem a viure el més i millor possible. En negar tota transcendència espiritual, parlem de creixement personal, de dimensió interior, de buscar el propòsit de la vida, en un intent de calmar l’angoixa vital en què vivim.

No sembla, doncs, que cap d’aquestes dues mirades, excloents entre si, ens hagin d’alliberar del conflicte i ens puguin dur a una vida harmoniosa i plena.

Equivalència matèria-energia

El pas de gegant fet per la ciència en els darrers cent anys potser ens ajudarà a suavitzar les arestes i a superar les contradiccions entre ambdues mirades. Sens dubte, han saltat pels aires conceptes que fins ara semblaven absoluts i inamovibles per al sentit comú. El que entenem com espai, temps, matèria o causalitat quan ens movem en la limitada franja de vida que és el nostre dia a dia, no són ben bé aplicables quan volem entendre com funciona el món subatòmic o l’univers a gran escala.

Sense ànim de buscar justificacions científiques, no deixa de ser il·lustratiu que després de segles i segles cercant la peça bàsica i indivisible de la matèria, els avenços de la ciència avui dia vagin en la direcció del que algunes cultures ja intuïen i percebien: l’energia no només vitalitza la matèria, sinó que també la conforma.

Fins ara crèiem que la matèria ni es creava ni es destruïa, només es transformava canviant de forma, d’estructura. Actualment, la Física ens diu que matèria i energia són equivalents, transformables entre si. Quan la matèria es desintegra, allibera energia; quan es concentra energia suficient, apareixen partícules materials. És a dir, que tot allò que percebem com a material —nosaltres també—, són estructuracions de cèl·lules, molècules, àtoms, nuclis i partícules que, al capdavall, no són més que energia, diguem-ne cosificada, densa, sòlida o materialitzada —valgui la redundància. I per acabar-ho d’adobar, per deixar-nos sense sòl on recolzar-nos, se’ns assenyala que l’energia no és més que la vibració del buit. No intentem comprendre-ho des de l’intel·lecte. No podrem. Les matemàtiques ho justificaran, però s’escapa a tota intuïció.

Tanmateix, no ens hauria de sorprendre. Moltes cultures han assenyalat com és l’energia la que conforma el món. Una energia vital que al món indi anomenen prana, la cultura xinesa la coneix com a txi, els antics egipcis en deien ka i els tolteques nagual. Totes aquestes tradicions detallen com les diferents modalitats de l’energia configuren el cos físic, les emocions, la ment, la consciència i la més íntima naturalesa. A més, mostren com la conscienciació i la gestió adequada de l’energia vital —evitant els bloquejos de la individualitat que impedeixen la seva circulació natural—, no només seran font de salut, benestar i harmonia, sinó també induiran la vivència de la Presència No Dual de VIDA (Advaita Samnidhi).

Una sola naturalesa

Així doncs, resulta prou evident que per viure en plenitud no podem continuar creient en la falsa dicotomia entre matèria i esperit. Per adonar-nos de la nostra autèntica naturalesa, cal alliberar-nos del conflicte en què vivim, atrapats en una dualitat fictícia entre un cos i un esperit.

D’igual manera que quan diem gel, aigua i vapor per assenyalar els diferents estats d’un sol element (l’aigua), hem de ser conscients que quan parlem dels agregats que ens constitueixen, quan parlem del cos, les emocions, la ment, la consciència i el més profund que transcendeix la individualitat, ens estem referint a aspectes d’una sola naturalesa. Cadascun té la seva funció i operativitat, però actuen com un tot. Són modalitats d’una sola energia amb diferents graus, diguem-ho així, de densitat o subtilitat. Tal qual com VIDA és Una i Múltiple alhora.

Tanmateix, cal distingir els agregats per ser conscients de les particularitats de cadascun, així com de la dinàmica holística amb què actuen plegats. Així podrem identificar els bloquejos i els desequilibris que alteren l’harmonia natural entre ells i ens priven de viure la transcendència del que som. Una transcendència que no és ultramundana. No la trobarem en mons celestials o dimensions superiors, sinó en la nostra més profunda intimitat.

Deixem, doncs, de viure’ns en conflicte. Deixem de menystenir el cos, de reprimir emocions, d’aferrar-nos a creences i estructuracions mentals i confiem més en allò que ens ressoni més profundament. En la mesura que cos, emocions i ment es calmin i s’harmonitzin entre si, seran més transparents i ens permetran veure amb claredat que allò que som, la nostra autèntica naturalesa —el que en dèiem esperit—, no és més que la Naturalesa de VIDA mateixa.

Si descansem en el que som, i el que som és VIDA, on és el conflicte?