VIDA, en tant que Totalitat, és Una, Absoluta, No-Nascuda, Sense-Segon, Sense-Espai, Sense-Temps. Res pot estar, ser, existir, més enllà de VIDA.
Així doncs, en termes absoluts, no és lògic ni té cap sentit parlar d’un ‘allà’, perquè estaria ‘fora’ de VIDA. Tota possibilitat, present, passada o futura, és AQUÍ, en VIDA.
És només en el terreny relatiu de la dualitat quan apareixen els conceptes d’espai (aquí, allà, a dalt, a baix), o de temps (passat, present, futur, eternitat…).
Però, en última instància, sigui el que sigui que sigui, és AQUÍ, en VIDA.
El perniciós ultramundanisme
Tota creença ultramundana, en un més-enllà, en una altra vida, alimenta la confusió dual i ens priva de la vivència de la nostra autèntica naturalesa.
L’ultramundanisme se sustenta en l’obstinada creença egoica que, com a individus, tenim existència pròpia separada i diferenciada de VIDA. I la retroalimenta entrelligant-la amb les creences sobre la dualitat entre matèria i esperit, i la continuïtat de les individualitats en una ‘altra vida’ eterna, ‘espiritual’, ja sigui en mons celestials, universos paral·lels o dimensions superiors. Una altra vida que contraposem a ‘aquesta’, que menystenim en considerar-la inferior, transitòria, finita, ‘material’, mundana, pel simple fet que, a ulls egoics, tot sembli tenir data de caducitat.
En el fons, les creences ultramundanes són fruit de la necessitat de trobar un consol que calmi l’angoixa vital amb què vivim el misteri de la vida. Un consol que, en realitat, ens allunya de la vivència de la nostra autèntica naturalesa que, recordem, no és altra que la de pròpia VIDA. Un consol que, a més, ens fa vulnerables a les manipulacions per part de qui assegura tenir les claus d’accés al més-enllà i afirma que no hem de partir pel que vivim en aquesta vida, perquè la que importa és l’altra.
S’argumentarà que la nostra comprensió de la realitat és limitada. Però això no pot donar peu a especulacions o creences que no puguin ser contrastades per vivència pròpia, ja que només ens extraviarien en disquisicions sobre si són explicacions reals o imaginàries.
La Realitat (així, en majúscula, com a sinònim de VIDA) és inabastable a la comprensió. Està bé la curiositat que tenim els humans per entendre el funcionament de les coses en la vida relativa. Però no podem oblidar que no es tracta de tenir explicacions per a tot, sinó de viure el que som. Mentre necessitem explicacions, no vivim autènticament.
Una gota en el mar no pot, ni necessita, arribar a conèixer els límits de l’oceà, ni comprendre totes i cadascuna de les seves particularitats. Però sap del cert que només és aigua, com l’oceà sencer. Així, superada la diferenciació generada per noms i conceptes, sigui gota o sigui oceà, tant se val, acompleix adequadament la funció que correspongui.
