L’humà es troba abocat, com mai, a haver de mirar enrere i revisar el que ha caminat fins els nostres dies. Són molts els fronts oberts que li exigeixen, sense més demora, un sincer i profund reconeixement dels errors comesos, com a primer pas per a un canvi generalitzat que s’intueix necessari, imprescindible, inevitable.

S’hauria de revisar tot, urgentment. Tot i alhora. No poden abordar-se per separat cadascun dels fronts: el model de societat; l’impacte al medi ambient; la convivència amb la resta d’éssers sensibles; el model econòmic; la competitivitat; la desigualtat; l’escassetat de recursos i la seva distribució; el sotmetiment d’uns per uns altres –especialment el que pateixen les dones pel simple fet de ser-ho–; l’explotació de molts per uns pocs; la discriminació per raça, ideologia, creences o orientació sexual… la llista és inacabable.

S’hauran d’abordar alhora per la senzilla raó de que tenen una causa comuna: el sentiment de separativitat que ens confon i ens fa veure la vida que diem viure com quelcom aliè; una separativitat que genera la por que ens acompanya des del mateix moment de l’anomenat «naixement»; una separativitat on radiquen tots els conflictes, esperances i temors que ens embarguen, tant en el terreny individual como en el col·lectiu. Una sincera anàlisi en profunditat constatarà la impossibilitat d’avançar cap a la resolució efectiva de cap dels problemes, sense afrontar obertament la necessitat d’un canvi radical –o sigui, d’arrel–, en l’actitud vital de l’ésser humà.

En el decurs de la Història, grans éssers de tots els temps, tan d’orient com d’occident, han coincidit en assenyalar la Unitat de Vida, afegint a més que la realització de la Naturalesa No Dual de Vida du l’ésser humà a la plenitud natural que li correspon.

Una realització que se’ns escapa per la paradoxa que entranya. No és res que haguem d’assolir, aprendre o conquerir. Més aviat es tracta d’identificar i deixar anar aquells mecanismes de l’ego als quals ens aferrem i que nodreixen tal sentiment de separativitat. No es tracta doncs d’adquirir coneixements o conceptes merament intel·lectuals. Tampoc d’adoptar noves creences dogmàtiques.

Sri Bhagavan Advaitananda Vyasa Goe va destacar aquesta paradoxa en enunciar la seva Proclama com a Sat Dharma: la Doctrina de la No Doctrina de SER. No hi ha Doctrina, ni es necessita. Aquesta seria la Doctrina. Som VIDA, perquè res pot haver fora d’Ella. Res Li pot ser aliè. N’hi haurà prou amb adonar-nos de quina és la nostra autèntica naturalesa, per a dissipar la confusió de la dualitat i la visió fragmentària amb que comunament vivim.

Per descomptat que, per a entendre’ns, primer haurem de saber de què estem parlant quan parlem de VIDA, així en majúscules. També necessitarem anar reconeixent i desactivant els mecanismes que ens impedeixen ser conscients de la nostra pròpia naturalesa, alimentant el sentir dual causant de tot conflicte i sofriment.

Advaitananda V.G. assenyalava constantment que no hi ha cap més secret que la naturalitat, la naturalitat de viure. No s’ha de forçar res. No s’ha d’imposar res. No s’ha de rebutjar res. No sobra res, no falta res. En tindrem prou amb un franc anhel d’esclariment, la dedicació i la constància en una introspecció valenta i sincera.

Viure. Tan sols viure. Així de simple, encara que potser –certament–, pugui no resultar fàcil. No defallim per això. Iniciem el camí amb la tranquil·litat i la confiança, si més no, d’intuir que som VIDA, malgrat que encara no ho visquem plenament. Cavalquem en la paradoxa de la Unitat i la Multiplicitat, i ens anirem adonant que no són dues coses. Descobrirem així l’art de viure autènticament: L’Art de la No Dualitat.

La vivència no és allò que un viu,
sinó allò que és.

No és necessària la confiança
si ja ets ”allò”.

El dubte el genera la creença.
Es viu quan ja no es necessita explicar.

Advaitananda Vyasa Goe