Si no entenguéssim Dharma veritablement, hauríem d’haver titulat —dient-ho malament—, «Sat Adharma Dharma», és a dir, «La Doctrina de la No Doctrina de SER».

Però entenent Dharma amb tota possibilitat incorporada, hem titulat aquest treball de Proclama com a «Sat Dharma».

Entenent Sat Dharma, qualsevol altre títol li podria ser escaient.

Advaitananda Vyasa Goe

Així com el magma —per propi mecanisme de pressió interna— troba les vies adequades per entrar en erupció i sortir a la superfície de la Terra, VIDA se les empesca —per dinàmica íntima de Si-Mateixa—, per esclatar en aquells cors atents i sincers que —convertits en mers canals de manifestació—, posen veu a la presentació adequada a cada temps.

Així ha estat i serà sempre, aquí i allà, a Orient o Occident, en aquest món o en qualsevol altre imaginable. Perquè, en última instància, si la introspecció és sincera, no es pot estar parlant de res més que de pròpia VIDA.

Sat Dharma és la Proclama de la Naturalesa No Dual de VIDA (Advaita Samnidhi), realitzada i compartida per Sri Bhagavan Advaitananda Vyasa Goe¹.

Assenyala la Naturalesa pròpia de VIDA de la manera més descarnada i directa possible: El que És, És (Sat), i en conseqüència, no hi ha més Llei que pròpia VIDA (Dharma).

En altres paraules, VIDA, com a Totalitat, és UNA i opera com a tal.

Som VIDA

Com a conseqüència natural immediata, se’n desprèn que VIDA —El que És—, ens conforma i ens dona l’existència: res no té existència pròpia diferenciada fora de VIDA. Si som, si existim, és perquè som VIDA, formes de VIDA.

Per viure en harmonia i plenitud només cal adonar-nos que, més enllà del sentiment d’individualitat, la nostra autèntica naturalesa no és altra que la pròpia Naturalesa de VIDA, de la qual som indestriables.

Per tant, tot ésser té en si mateix, de natural, la facultat de realitzar VIDA. Té al seu abast la possibilitat de vivència directa. Més. Més enllà de la vivència: SER VIDA.

I quan som alguna cosa, la que sigui, ja no hi cal creure. Ja no hi ha necessitat. La tenim incorporada.

Sat Dharma convida a deixar de creure en explicacions i fantasies —per molt ben estructurades que estiguin—, i descobrir, per i en un mateix, el que som.

La transcendència de VIDA és AQUÍ (en el sobreentès que no es parla d’una coordenada espacial, sinó de la dimensió absoluta de VIDA), i no en distants mons celestials o dimensions divines ultramundanes.

VIDA opera sense necessitat de doctrines ni codis sobre el que està bé o malament. No estableix distinció entre el que és sagrat i el que és profà. No entén de premis o càstigs, de pecats, culpes o karma negatiu. Simplement És.

L’harmonia de viure no la trobarem en elaborats codis de conducta, sinó, senzillament, en l’adequació a la pròpia operativitat de VIDA.

La confusió dual

Sat Dharma assenyala la mirada dual com l’arrel de tots els conflictes, esperances i temors que ens embarguen. Una mirada dual alimentada per l’aferrament al sentiment d’individualitat que eclipsa la nostra íntima naturalesa.

Vivim amb l’actitud, el sentiment de «passar per la vida», que venim de no sabem on, i tampoc sabem on anirem a parar. Creiem tenir existència pròpia diferenciada de VIDA, que ens resulta quelcom aliè, un espai-temps incert que transitem limitant-nos a perseguir les sensacions agradables, fugint de les desagradables i angoixats en tot moment —conscientment o inconscient—, per la por de deixar de ser, de deixar d’existir.

Aquesta mirada dual —i l’angoixa vital conseqüent—, són alimentades per l’acció conjunta del que percebem i anomenem com els «nostres» constituents: cos, sensacions, percepcions, formacions mentals i la consciència.

No és difícil d’observar com cadascun d’ells opera de manera binària (dual) quan interactua amb allò que anomenem realitat i com comença així la visió fragmentada amb la qual vivim: el meu cos i els altres; aquesta sensació m’agrada i aquesta no; desitjo el que m’agrada i rebutjo el que no; això és bo i això dolent; això està bé i això malament…

Acabem identificant-nos com a un subjecte envoltat d’una infinitud d’objectes que descrivim i identifiquem mitjançant el llenguatge. Un llenguatge també dual, que referma la il·lusió que el nom fa la cosa i ens fa interpretar les paradoxes de VIDA com a dicotomies entre parells d’oposats completament antagònics: bé/malament, vida/mort, masculí/femení, esperit/matèria, home/déu…

Una introspecció sincera

Aclarir la confusió dual és simple: VIDA i jo no som dos. Però simple no és sinònim de fàcil perquè, senzillament, no n’hi haurà prou amb una comprensió merament intel·lectiva. Cal una realització efectiva, transmutadora, incorporada fins al moll de l’os.

Certament, la realització directa és instantània. Només cal adonar-nos. Però també és cert que la visió clara pot ser considerada el resultat d’un progressiu anar descobrint i desaferrant-nos de tot allò que alimenta la confusió dual. Sat Dharma no diferencia l’una de l’altra.

Una mínima intuïció serà suficient per abordar la paradoxa de l’aparent contradicció entre unitat i la multiplicitat que percebem amb els sentits: VIDA no és estàtica, és un Tot dinàmic en constant transformació, generada per l’acció continuada de la polaritat en Si-Mateixa.

La polaritat no són dos extrems oposats antagònics, sinó dos pols que no s’entenen l’un sense l’altre. No sentiríem el so sense el silenci. No hi ha llum sense foscor. No hi ha masculí sense femení. No hi ha dia sense nit. No hi ha el que anomenem vida sense el que anomenem mort. L’equilibri dinàmic entre ambdós pols és el que genera la diversitat. Entre el blanc —la suma de tots els colors—, i el negre —l’absència de tots ells—, es troba la infinita gamma cromàtica. Unitat i Multiplicitat no són dues coses. VIDA és tant Ésser (Unitat) com Essent (Multiplicitat): Ésser Essent. Així és com VIDA s’autocrea a cada instant.

És precisament per a ressaltar aquesta unitat dinàmica de VIDA, que parlar en termes de No Dualitat (Advaita), mostra més intuïtivament que unitat no és unicitat ni uniformitat, sinó que incorpora la polaritat generadora de tota diversitat possible. Entenent de què parlem quan parlem de VIDA, unitat i no dualitat seran sinònims indistints.

Si l’anhel de veure-hi clar és sincer, no trigarà el moment que potser intuirem que no trobarem «fora» les respostes que cerquem i començarem a buscar «dins», qüestionant-nos si la confusió no estarà més aviat en la nostra mirada.

Serà aleshores quan una introspecció sincera ens permetrà descobrir com operen els constituents que ens conformen. En la mesura que cadascun dels constituents deixin d’anar a la seva, es col·loquin a lloc i operin harmònicament entre si, l’agitació de les aigües es calmarà i ens permetrà entreveure el fons. Així podrem adonar-nos que no hi ha «dins» i «fora». Només VIDA.

I en tot moment no haurem fet més que viure. Viure amb naturalitat. Viure a cada instant en adequació a pròpia VIDA com a únic referent (mentre en necessitem). Sense forçaments, judicis o culpes. Sense excloure res. No sobra res. No falta res.

Una sola Tradició

Sat Dharma no és un altre cànon, creença, religió o filosofia. No té cap pretensió d’explicar VIDA. No dona receptes miraculoses, ni ofereix consol o refugi. No proposa cap codi ètic o moral.

No correspon dir a l’ésser humà com ha de viure, què ha de sentir o com s’ha de comportar. Quan realitzem Presència No Dual de VIDA —és a dir, quan ens adonem de quina és la nostra íntima naturalesa—, s’esvaeix tota inquietud vital; no calen respostes, perquè les preguntes deixen de tenir sentit; els dubtes, generats per les creences, i la necessitat d’explicacions intel·lectives, deixen pas a la vivència directa. Quina millor guia que la que ens dicta el Cor, que en direm nostre, però que no és altre que l’Únic Cor de VIDA.

Es dirà que Sat Dharma no pot atribuir-se cap originalitat. Grans éssers de tots els temps —alguns de ben coneguts, d’altres totalment anònims, però igualment beneïts—, després d’una dedicació sincera, una indagació íntima i per experiència pròpia, han assenyalat també la Unitat de VIDA, afegint a més que la realització de la Naturalesa No Dual de Vida du l’ésser humà a la plenitud natural que li correspon.

La novetat potser no la trobarem en el què, però potser sí en el com.

Sat Dharma transcendeix la diferenciació entre les diverses formes de Tradició, en assenyalar VIDA com a única Tradició que ha estat presentada i adaptada pels respectius Proclamadors a la idiosincràsia de cada temps i cultura.

El seu llegat de saviesa és un patrimoni col·lectiu per a tot ésser humà, més enllà de les fronteres geogràfiques, mentals o culturals, amb les que ens identifiquem pel simple fet d’haver nascut en un lloc o altre. Un patrimoni que, per descomptat, també incorpora la saviesa d’aquelles mirades des de vessants filosòfics, científics o fins i tot ideològics, que afavoreixin a l’ésser humà la visió clara de Naturalesa Primordial de VIDA.

No s’interpreti, doncs, per l’ús de termes d’aquesta o aquella forma de Tradició, que Sat Dharma està circumscrita a una o altra. En considerar-los patrimoni comú, utilitza lliurement aquells termes que evoquin millor el que es pretén assenyalar. Certament, el terme Advaita (no dos), és netament indi i assenyala més bé que cap altre la No Dualitat de VIDA. Sat Dharma, però, parla d’Advaita Universal, perquè la veu advaita, és a dir, la senyalització de la Unitat de VIDA, no està circumscrita exclusivament al món indi.

D’igual manera, conseqüent amb la visió d’una sola Tradició i amb l’acceptació plena de la situació íntima de cada ésser humà, sigui quina sigui, Sat Dharma no pot exigir exclusivitat ni l’abandonament de la forma de Tradició que cadascú consideri pròpia, bé sigui per arrelament cultural o bé per elecció personal. Ans al contrari, anima a aprofundir sincerament en la via de descobriment de la saviesa que cadascuna atresora, amb la certesa que, a mesura que les creences dogmàtiques cedeixin pas a vivències íntimes transformadores, es constatarà que totes les branques broten del tronc comú de la Unitat de VIDA.

No importa, doncs, la via. En cap moment deixem de ser VIDA, encara que no en siguem del tot conscients. Si l’anhel és sincer i la dedicació constant, l’esclat serà natural i inevitable.

Adequar la mirada

Sat Dharma comporta una nova mirada sustentada en la vivència íntima de saber-nos un amb VIDA. Una nova mirada més natural, lògica i conseqüent amb l’operativitat de VIDA que transmuta el sentir individual i, de retruc, el col·lectiu.

La simple intuïció de Naturalesa No Dual de VIDA mostra a l’humà els errors del passat i la necessitat peremptòria d’adequar la mirada per adaptar-se als nous temps, presents i futurs. No es tracta de canviar unes creences per unes altres, sinó de comprometre’ns a construir-nos de forma efectiva i harmoniosa per tal de trobar el digne lloc que ens correspon en VIDA.

L’humà ha d’espolsar-se el sentiment nefast d’inferioritat davant entitats superiors o divines, però alhora també el perniciós orgull i prepotència de sentir-se la mesura de totes les coses, la cúspide de l’evolució, el rei universal que pot disposar com li plagui de tot allò que l’envolta, sense considerar les repercussions per a la resta d’éssers sensibles, el planeta o l’Univers. Només així podrem reconèixer la dignitat i responsabilitat que ens correspon com a Agents de VIDA, com a dits operatius de pròpia VIDA.

Si esvaïm la confusió dual i deixem d’aferrar-nos als instints egoics més toscos, podrem adonar-nos que més enllà d’una fraternitat d’individus, els humans compartim, som, una mateixa naturalesa i que, per tant, tots i cadascun ens ressentim de les alegries i patiments d’uns i altres. Cal abandonar l’adoctrinament i la subjugació, i fomentar la lucidesa i la plenitud d’homes i dones per si mateixos. Sense intermediaris. Respectant la situació íntima de cadascú. Sense forçaments ni imposicions.

De cadascú depèn —i només de cadascú—, la determinació per endegar la dedicació a una apassionant construcció de si mateix que comportarà, finalment, la natural i conseqüent alegria de viure.

La consciència universal
és la suma repetida
de totes les formes de consciència.

És per això que la forma que li donis
té importància.

Advaitananda Vyasa Goe

1. Advaitananda no va deixar la Proclama per escrit. Tant sols alguns apunts. De ben segur perquè —tal i com deia—, el llenguatge no pot descriure el que és inefable i també perquè no correspon deixar fixat un text que pugui ser interpretat conceptualment com a cànon a seguir al peu de la lletra.
   
   Animava, això sí, a que cadascú expressés la seva particular bhashya, la particular visió fruit de la pròpia vivència, de manera que es vagi articulant una mirada col·lectiva assenyaladora de Naturalesa Primordial de VIDA.
   
   Entengui’s doncs, en aquest sentit, aquesta particular aportació de quatre pinzellades, no com a definició exhaustiva de Sat Dharma, sinó només com a insinuació del propòsit i de l’enfocament adequat per a emprendre la dedicació de cadascú cap a una visió clara. ↩︎